En comparació de la resta d'hortalisses, es pot dir que les cols de Milà fresques es mantenen en bones condicions durant molt temps. El calaix de les verdures del frigorífic és el lloc més adequat per mantenir-les en la llar embolicades en una bossa de plàstic perforada. D'aquesta manera es poden mantenir durant 2-3 setmanes.

El preenfriamiento és opcional i adquireix més importància quan la temperatura en la recol·lecció és alta. El mètode més idoni és el preenfriamiento amb aire humit.

A Espanya no és comú l'emmagatzematge ja que durant tot l'any es disposa de mercaderia fresca. Les condicions òptimes d'emmagatzematge són una temperatura de 0ºC i una humitat relativa alta de 95%. El temps de conservació depèn del tipus de col-repollo. La temperatura de conservació de les cols arrissades és de -0,5ºC. Encara que aquestes espècies toleren la congelació, aquesta ha d'evitar-se.

L'ocupació d'atmosferes modificades amb una concentració entre 1 i 5% i d'anhídrid carbònic entre 2 i 6% incideixen en el retard de la senescencia. Les atmosferes modificades són utilitzades a nivell comercial en zones d'hiverns rigorosos on es realitzen conservacions perllongades.

La temperatura durant la distribució ha de ser de 5 a 10ºC amb una humitat mitjana i una bona ventilació. Si s'eliminen les fulles groguenques s'aconsegueix una bona presentació.

Les cols-repollo, on s'inclou la col de Milà, constitueixen les hortalisses de major vida posrecolección, encara que les cols de fulla arrissada tenen una conservació menor que les de fulla llisa. Les cols de fulla llisa resulten una hortalissa de fulla de molt bona conservació arribant aquesta a sobrepassar els dos mesos.

Els canvis que es produeixen una vegada emmagatzemades són disminució de pes, amarilleamiento de les fulles, abscisión de fulles, enduriment, elongació del cor, creixement de les gemmes apical i axil·lars, creixement d'arrels, malalties parasitarias, i alteracions fisiològiques.

La major pèrdua de pes de les cols es produeix durant la primera setmana d'emmagatzematge i la disminució total és major com més llarg sigui l'emmagatzematge i menor la humitat relativa de l'ambient.

La pèrdua de clorofil·la dóna lloc a l'amarilleamiento de les fulles, el qual és un símptoma de senescencia. En cas d'ambients amb humitats relatives altes i amb presència d'etilè aquest s'accelera.

La presència d'etilè accelera la pèrdua de clorofil·la i indueix l'abscisión foliar. Amb una concentració de 1ppm en l'ambient es detecta al cap de dos mesos una major .
L'elongació del cor es pot produir cap a la meitat del període d'emmagatzematge i es torna evident cap al final de la conservació. Aquest creixement coincideix amb un augment de l'activitat respiratòria i tots dos fenòmens són indicadors del final de la vida útil.

Quan la gemma apical comença a créixer constitueix una pèrdua de la vida útil de les cols. El comportament de les gemmes axil·lars també varia en funció de l'aptitud del conrear per ser emmagatzemat i de l'efecte que exerceixen les condicions ambientals sobre aquesta característica.

Les malalties parasitarias més comunes que afecten als repollos són les causades per Botrytis cinerea, Alternaria, Mycosphaerella brassicicola, Sclerotinia sclerotiorum, Rhizoctonia solani, Phytophtora porri, Fusarium, Pseudomonas sp. i Erwinia sp. Així, Botrytis cinerea produeix la podridura grisa sent un dels principals patògens en la posrecolección de les cols. Diverses espècies d'Alternaria afecten a les cols que ja tenen algun tipus de problema o debilitament, produint símptomes similars. Els teixits afectats presenten taques marrons fosques amb textura correosa. Mycosphaerella brassicicola produeix taques anulars que apareixen com a lesions marró grisenc fosc o negre on el teixit es torna sec. Sclerotinia sclerotiorum és un altre patogen important de la posrecolección que genera una podridura tova i aquosa originada en infeccions en el camp, així com el típic micelio blanc. Altres fongs que poden causar problemes són Rhizoctonia solani, Phytophora porri, i Fusarium roseum. El bacteri Xanthomonas campestris origina la podridura negra. Erwinia carotovora i Pseudomonas marginalis produeixen una podridura tova que en el cas de l'última és humida i viscosa amb una olor agra desagradable.

Quant a les alteracions fisiològiques més destacades es troben "Tip burn" o "Scorch" que ocasiona podridures durant l'emmagatzematge.