Es distingeixen dos tipus de varietats en l'espècie de palmera Cocos nucifera: les alógamas (fecundació creuada) i les autógamas (autofecundación).

Les varietats alógamas es designen amb el terme "gran cocotero" (o Typica). Les formes alógamas més conreades es divideixen en dos grups. D'una banda, plantes, que donen un gran nombre de cocos, de grandària mitjana i amb feble rendiment de copra. Se cita el cocotero comú d'Àfrica de l'Oest, el de les Illes Seychelles, de les Noves Hébrides, i coco de les Illes Lacadives (Índia). D'altra banda, tenim un segon grup que inclou plantes que produeixen un nombre mitjà de grans cocos, donant cadascun d'ells un pes elevat de copra. Se citen el coco "Ramona", eld eKo-Samul (Tailàndia), el d'Haití, el Kappadam (Índia) i el de Sant Blas (Panamà).

Dins de les varietats autógamas, es troben uns cocoteros més petits que els anteriors. Són denominats varietats "nanes". Solen tenir de 10 a 12 m d'alt. Són molt precoços i produeixen un gran nombre de cocos de petita grandària. Els cocoteros nans es classifiquen segons el color de la inflorescència i del fruit: "nan verd" ("Plumilla"), "nan groc" ("Eburnea") i "nan vermell" ("Règia"). Aquestes varietats solen produir molta quantitat de cocos però amb poca copra. A causa de la seva precocitat són de molt interès, en les operacions de selecció. Els híbrids "Nans" x "Grans" han demostrat ser molt productius. Els híbrids de major interès són: "PB 121", "Nan Vermell" x "Tahiti", "Nan Rojo de Camerun" x "Oest Africà" i "Nan Rojo de Camerun" x "Rennell". Existeixen molts altres tipus de cocoteros que interessen sobretot pel seu interès botànic.

El material que actualment s'utilitza es compon principalment d'híbrids "Nans" més precoços i amb un rendiment de copra per hectàrea molt més elevat en l'edat adulta (5 a 6 tones per hectàrea als sis anys d'edat).

També es consumeixen els fruits d'altres palmeres que no són de l'espècie Cocos nucifera, entre els quals destaquen:

"Coco de mar" (Lodoicea maldivica): És un coco enorme de fins a gairebé 25 kg. Originari de l'archipiélargo de les Seychelles i d'altres illes enfront de la costa de Madagascar. Té una grandària que triplica al d'un coco de grandària mitjana.

"Pijiguao" (Bactris gasipaes): Té un radi de 6 cm aproximadament i s'agrupa en racimos d'unes 100 fruites i 10 kg de pes. La seva utilitat radica en el seu contingut de midó.

"Corozo corojo" (Bactris minor): La palmera d'aquesta varietat aconsegueix uns 30 m d'altura. Les seves fulles descriuen un elegant arc i s'estén per la franja tropical de Panamà fins a la costa occidental índia, fins a Colòmbia i Veneçuela. Aquesta fruita no supera els 4 cm i està coberta per una pell blanca. El suc és el que més s'aprofita d'ella.

"Palmira" (Borassus flabellifer): Prové d'Àsia i actualment es conrea sobretot a Índia i el nord de Malàisia. És rodó, amb els extrems una mica aplatats, i no és difícil desprendre-ho de la pell que ho cobreix. A l'interior ens trobem una polpa blanca amb tres llavors i una mica d'aigua, depenent del grau de maduració. De la polpa triturada i passada per un llenç s'extreu una beguda deliciosa.

"Salaca" (Salacca edulis): Fruit originari de l'Àsia suroriental i que avui es conrea a Tailàndia, Malàisia i Indonèsia. La palmera s'eleva fins a uns 5 m del sòl i té una copa imponent formada per rams que arriben als 7 m de llarg. El fruit és rodó o oval i de la grandària d'una figa gran. La pell escamosa imita amb el seu dibuix una teulada, és dura i fina alhora i d'un to blanc o vermellós fosc, segons la varietat. La polpa té un sabor agridulce i és lleugerament astringente, sobretot si no està molt madura. Està dividida en tres "grillons" coberts per una membrana de textura cerosa, i alberga en el seu interior un os o llavor marró i oval que no és comestible. Les fruites madures es poden conservar uns pocs dies en lloc fresc, però deixant-les en remull amb pela en aigua amb sal i sucre, duren setmanes.

Les varietats de coco procedent de la palmera Cocos nucifera són:

"Coco d'Índies" (Cocos nucifera): És el fruit de palmera (denominada així al cocotero) més conegut. Procedeix de la Melanèsia tropical, un arxipèlag de l'Oceà Pacífic. En l'actualitat el cocotero s'ha convertit en un dels principals cultius dels països tropicals. La nou de coco pesa uns 2,5 kg i en realitat és un fruit en drupa.

"King coconut" (Cocos nucifera var. aurantiaca): Aquesta varietat daurada o ataronjada es diu de vegades "coco de beure" perquè conté molta més llet i més aromàtica i refrescant que la del coco normal. No obstant això, la polpa és més escassa. La pela no és tan dura i es pot obrir fàcilment. La palmera aconsegueix els 30 m i posseeix uns rams llargs. El tronc és molt elàstic i els fruits, de color daurat, pengen en grans racimos de fins a 20 nous o cocos. Un arbre dóna uns 60 cocos a l'any. S'estima sobretot per la seva "llet", denominada així a l'aigua que tenen en el seu interior els cocos.