Les diferents varietats d'all s'agrupen en tipus atenent a diferents característiques. Es classifiquen en funció dels dies que triguen a brollar, de la precocitat i del color de les túniques, que poden ser roses o blanques. Actualment les varietats tradicionals s'estan substituint per altres resistents a malalties i amb major producció.
Els alls que típicament es conreaven en països com Espanya eren varietats autòctones, obtinguts a través del temps de la varietat originària. Aquestes varietats s'han anat substituint per altres importades d'altres països, buscant una major productivitat, menors problemes de malalties i l'adaptació del cultiu a la mecanització.
Les varietats d'all es classifiquen en funció de diferents criteris, com el color de les túniques, la precocitat, la capacitat de floració o no, etc.
Segons els dies que triguen a brollar, les varietats poden classificar-se en precoces (15-20 dies), semiprecoces (20-40 dies), mitjanes (40-70 dies) i tardanes (més de 70 dies). Segons l'època de maduració a França, es poden considerar els següents tipus: precoç (15-20 maig), semiprecoz (20 maig-5 juny), mitjà (5 juny-15 juny), semitardío (15-30 juny) i tardà (30 de juny o més).
A Espanya es consideren bàsicament dos grups varietales d'alls.
Alls blancs: són alls rústics, de bona productivitat i conservació. Solen consumir-se secs. Entre algunes varietats estan el ‘All Blanc Comú’ i ‘Fi de Chinchón’.
Alls rosats: posseeixen les túniques envolupants de color vermellós. No es conserven molt bé, per la qual cosa se solen consumir abans que els anteriors. Alguns són ‘All Canari’, ‘Rojo de Provença’ i ‘Rosa Primerenc’.