L'all és un cultiu molt antic aprofitat per el bulb que forma a la base de les seves fulles. És molt benvolgut com a condiment pel fort i característic sabor que presenta, i és un ingredient molt utilitzat sobretot en la cuina mediterrània. Posseeix múltiples efectes medicinals, deguts a les substàncies azufradas que conté.

A l'all se li han atribuït propietats medicinals des de l'època dels egipcis. Existeixen multitud de receptes tradicionals per combatre la depressió, la hipertensió o fins i tot les berrugues.

L'all és un cultiu molt antic aprofitat per el bulb que forma a la base de les seves fulles. És molt benvolgut com a condiment pel fort i característic sabor que presenta, i és un ingredient molt utilitzat sobretot en la cuina mediterrània. Posseeix múltiples efectes medicinals, deguts a les substàncies azufradas que conté.

L'all és un cultiu molt antic que s'ha consumit des del segle VAIG VEURE abans de Crist. La planta pertany a la família de les Liliáceas, i el seu nom científic és Allium sativum. S'aprofita pel bulb que forma a la base de les fulles, que pot pesar fins a 200g. Aquest bulb o cap està format per diverses dents, en nombre variable de 2 a 10, que es troben recoberts per unes cobertes que els protegeixen denominades túniques. El color d'aquestes cobertes varia del blanc al rosat i és una característica que determina dos tipus varietales d'alls.

Encara que en l'antiguitat era molt benvolgut per les seves propietats medicinals, en l'actualitat s'aprofita sobretot com a condiment. És usat en multitud de plats com l'atrotinada gallega, la salsa alioli, l'all blanc malagueny, la zurrkutuna basca, etc. També es cullen en verd per consumir-los com a alls tendres. Aquests alls se sembren en la mateixa època que els altres, però es cullen quan comença la formació del bulb. Aquestes plantes es caracteritzen per presentar una gran aroma. Són apreciats sobretot a la zona sud d'Europa pel seu fort sabor. A partir de l'all es poden obtenir diversos derivats, com l'oli d'all, produït de la destil·lació d'alls trossejats, i l'all deshidratat.

L'all té poc valor nutritiu. Encara que aporta vitamines com la C, B1 i B3, i minerals com a potassi, calci, fòsfor, ferro i magnesi, el seu valor resideix en diferents substàncies azufradas que conté, sent la principal l'aliína. Totes aquestes substàncies produeixen efectes beneficiosos en l'organisme, ja que actuen a nivell de l'estómac i intestí, eliminant bacteris nocius, i a nivell d'aparell digestiu, ja que és desinfectant i expectorante. També té efectes beneficiosos per a la circulació, reduint la tensió.

L'all (Allium sativum) pertany a la família de les Liliáceas. Es conrea pel bulb que forma a la base de les fulles i sobre la tija que té forma de disc. Aquest bulb es troba dividit en diverses dents recobertes de túniques que els protegeixen. Les fulles són planes i alguna cosa acanalades.

Les arrels de l'all són blanques, molt nombroses i amb escasses ramificacions. La tija té forma de disc i se situa just per sobre de les arrels. Quan es recullen els alls el disc s'ha endurit i forma un call per sota de les dents.

Les fulles se situen sobre aquest disc, i són planes i alguna cosa acanalades. Les gemmes axil·lars que hi ha sobre elles s'inflen formant les dents de l'all (entre 2 i 10), que es troben envoltades per túniques (acolorides o no) que els protegeixen. El conjunt del disc, dents i túniques es denomina bulb de l'all, vulgarment cridat cap.

De la gemma terminal del disc sorgeix la tija floral, al final del com es formen les flors, disposades en umbel·la. No totes les varietats arriben a florir. Les que ho fan formen poques flors, de color rosat en molts casos.