La carxofa és una inflorescència inmadura de color verd o morat. Es consumeix de molt diverses formes i el seu sabor és molt benvolgut. Es conrea sobretot en la Conca Mediterrània i algunes zones dels Estats Units. Destaca pel seu contingut en cinarina, una substància que protegeix el fetge. A més redueix el colesterol i és diurética.

La carxofa és un aliment ric en fibra i que aporta poques calories. Aporta calci i fòsfor, a més de vitamines B1, C, B3, B5 i B6. Conté inulina, que en l'organisme dóna fructosa, que és assimilable pels diabètics. També és rica en cinarina, un compost que actua protegint el fetge i estimulant la secreció biliar.

La carxofa és una inflorescència inmadura de color verd o morat. Es consumeix de molt diverses formes i el seu sabor és molt benvolgut. Es conrea sobretot en la Conca Mediterrània i algunes zones dels Estats Units. Destaca pel seu contingut en cinarina, una substància que protegeix el fetge. A més redueix el colesterol i és diurética.

La carxofa és la inflorescència globosa o allargada d'uns 12cm de diàmetre de la planta del mateix nom. Està formada per una base de color verd o morat, i les flors es troben envoltades per fulles protectores que s'agrupen sobre elles. El color varia entre el verd i el morat i aquesta característica permet una distinció de tipus varietales. El sabor és aspre i alguna cosa amarg. Es consumeix en estat inmaduro, ja que quan desenvolupa les flors apareix una pelusilla habitada que la fa incomestible.

La carxofa prové d'una espècie de card originària de la zona del Mediterrani que conreaven els grecs i romans. Durant l'Edat Mitjana es van fer seleccions que van portar a la carxofa que avui coneixem.

Es pot consumir cuita, rostida, fregida o fins i tot crua. Es poden consumir en menestra, guisades o salteadas amb pèsols i pernil, etc. També s'elaboren conserves amb elles, que poden ser al natural, en oli o en vinagre. També s'adapta molt bé a la congelació, conservant les seves propietats organolépticas. Es presenta congelada de diverses formes: fons de carxofa, làmines, trossos, mitjos cors i cors.

La carxofa es conrea sobretot als països de la Conca Mediterrània i alguna cosa en algunes àrees dels Estats Units, com Califòrnia.

La seva importància nutritiva radica sobretot en la cinarina, un compost que conté en quantitat apreciable i que té propietats beneficioses per al fetge, els ronyons i la vesícula biliar.

La carxofa és una planta que pot viure diversos anys gràcies al sistema radicular que posseeix, que acumula reserves perquè brolli cada temporada. Està formada per diverses tiges sobre els quals apareixen les carxofes, que són les inflorescències inmaduras, abans d'obrir-se. En països càlids, durant l'estiu, la part aèria de la planta s'asseca i rebrota novament gràcies a les reserves de el rizoma.

La carxofa pertany a la família de les compostes i el seu nom científic és Cynara scolymus. És una planta vivaç, que viu diversos anys gràcies al seu sistema radicular, format per un rizoma molt desenvolupat. Les arrels s'estenen fins als 40-45cm de profunditat.

Sobre la superfície de el rizoma apareixen una sèrie de gemmes, que brollen originant unes tiges alçades, gruixos, acanalats longitudinalment i ramificats, que poden aconseguir en alguns casos 1,5m d'altura. Sobre les tiges que brollen de el rizoma apareixen les inflorescències o capítols. Estan formades per una sèrie de fulles protectores amb una base carnosa que engloben un alt nombre de flors inmaduras estatges o azuladas.

Les fulles són llargues, presentant certa pilosidad, amb el revés blanquecino i el feix de color verd clar. Es troben dividides en lòbuls laterals, i algunes presenten espines en l'àpex.

La carxofa es reprodueix normalment de trossos de rizoma que se separen de la planta mare i es planten, encara que últimament s'estan obtenint varietats que es reprodueixen per llavors. Aquestes varietats solen donar plantes més grans i amb més espines que les tradicionals. Durant l'estiu i en climatologies temperades la part aèria s'asseca, però el rizoma queda latent en el sòl, fins al final d'aquesta estació, quan torna a brollar la planta gràcies a les reserves acumulades en el rizoma. En països com Espanya la planta comença a produir carxofes cap al mes de novembre. Durant l'hivern la producció descendeix, i en zones més freds com el nord de França es deté completament, reiniciant-se novament en la primavera.