La figa es considera un fals fruit, és un receptacle que conté centenars de petits fruits que vulgarment cridem llavors. S'utilitza com a fruita per a consum en fresc, dessecat, com a puré per a confiteries, en conserva o confitats.

La figa crua i sec és altament nutritiu i una rica font de fibra dietètica, potassi, proteïnes, minerals (ferro, fòsfor, magnesi, coure i zinc) i vitamines (riboflavina i vitamina B6).

La figa es considera un fals fruit, és un receptacle que conté centenars de petits fruits que vulgarment cridem llavors. S'utilitza com a fruita per a consum en fresc, dessecat, com a puré per a confiteries, en conserva o confitats.

Les figues són fruites molt fràgils, la qual cosa la seva conservació en bones condicioni és una miqueta difícil. És per això que la importància comercial de les figues seques i en conserva hagi augmentat.

Atès que és una fruita perible, la figa madura no es conserva més de 3 dies en la nevera.

El primer fruit de la figuera produït a la fi de la primavera rep el nom de bacora. La seva pell fina i el seu sabor, és similar a la de les figues encara que no són tan dolces com ells.

A més d'utilitzar-se com a fruita per a consum en fresc, les figues s'utilitzen per fabricar puré que serveix de farciment en diferents productes de confiteria o fins i tot per a l'obtenció d'una espècie de vi.

Entre els derivats obtinguts els més importants són les figues dessecades obtingudes mitjançant la dessecació de la fruita fresca. La seva humitat es redueix del 80% al 15%, amb o que els compostos nutritius de la figa es concentren.

El seu període de conservació és alt i el fruit es presenta aixafat, flexible, de color gris violeta o marró amb polpa groguenca i alguna cosa viscosa. Juntament amb els raïms passes constitueix una de les fruites dessecades mes populars i antigues.

Un altre ús molt utilitzat és la conserva de figues, elaborada amb figues tardorenques de grandària reduïda molt dolces, als quals se'ls afegeix sucre i algun licor
com a rom, conyac o xerès.

Les figues confitades solen presentar-se en caixes d'hojalata, i per fabricar figues en alcohol es requereix figues petites de color fosc, consistents però que no hagin aconseguit la maduració.

Si es torren les figues i es molen, la pols que dóna lloc es pot utilitzar com a succedani del cafè.

La figa, contràriament al que es pensa, no és un fruit. És un receptacle carnoso denominat ‘sicono’ en forma de pera que serveix de suport a les flors masculines i femenines que originaran petits fruits denominats ‘aquenios’ que vulgarment cridem llavors. És per tant una infructescència. La part carnosa i dolç de la figa o sicono correspon a les flors que després de la fecundació s'inflen i es tornen carnosas. La figa, és per tant, una fruita tova i de pell fina el color de la qual varia de verd a morat mentre que la polpa pot ser encarnada o blanca. Segons l'espècie, la seva forma és rodona o aplatada, encara que generalment la seva figura és més ampla que alta.

La figuera com uns altres fruiteres de zones àrides, és agronómicamente poc conegut. El seu cultiu és tradicionalment de secà, encara que actualment està augmentant la superfície de regadiu per determinades varietats amb major rendibilitat econòmica.

Les figues creixen en plantes anomenades figueres que són arbres robusts que poden aconseguir els 10 metres. Les seves arrels són molt potents i el desenvolupament de les seves petites flors és el que donarà lloc al que coneixem com la figa.

Les figues pertanyen a l'espècie Ficus carica i creixen en arbres grans cridats figueres que poden superar els 10 metres d'altura, però en les plantacions comercials se'ls sol mantenir com a arbres petits de 3 a 4 branques.

Les fulles són de color verd clar amb pèls rígids i forts en el revés. El tronc és gruixut i retorçat.

Les branques de l'arbre manquen de flors ja que aquestes es desenvolupen a l'interior del fruit i són petitíssimes. El receptacle sencer de la flor es torna carnoso amb la maduresa, per això la figa entra dins de la categoria de fals fruit.

El sistema radicular és molt potent el que permet explorar a gran profunditat i superfície, suportant llargs períodes de sequera. Fins i tot s'han arribat a trobar figueres sobre esquerdes de roca.

La figuera s'adapta a gran varietat de sòls, encara que és més productiva quan són profunds i fèrtils. És una planta de zona tropical i zona temperada, però les temperatures baixes són més limitatives. Per sobre dels 40ºC durant el període de maduració provoquen la maduració anticipada i varia la consistència de la pela.